Un Entre Tants

Xarxa Cooperativa d'Experiències TIC per a l'Ensenyament en Valencià

Pocs dies abans, un matí de diumenge de finals de gener, caminava amb un diari sota el braç sentint que era un d’aquells dies d’hivern de València d’aire fresc i diàfan de llum neta claríssima que pareix que penetra la roba i la pell dels vianants i endureix més la pedra o el ciment de les cases, que fixa i aplana els colors de les façanes i converteix els arbres en escultures de metall vegetal, caminava sense pressa pel jardinet entre el Museu de la Il•lustració i la biblioteca, quin nom ridícul i presumptuós Museu de la Il•lustració, ell no havia volgut mai visitar- lo ni comprovar la frívola buidor inevitable, en direcció al carrer del Torn de l’Hospital, el torn, pensà, com un torn de convent de clausura on cinquanta anys abans dipositaven encara de matinada o de negra nit infants no desitjats, nadons expòsits. Havia deixat la dona al llit, fatigada com ja feia mesos que n’estava cada volta més, havia baixat a fer-se un café amb llet i un croissant al bar del Trinquet de Pelayo, on se sentien els colps i els crits dels entrenaments matinals dels pilotaris, perquè ja feia mesos que a Irene li molestava l’olor del café escampant-se des de la cuina per la casa, li feien nosa tantes coses que mai abans no l’havien incomodat o que no havien tingut mai cap importància, pobra estimada malalta ara obligada a queixar-se o a demanar assistència, però encara que estiguera bona i forta aquell matí no el podria acompanyar, era una reunió només d’homes. Havia fullejat sense gens d'interés el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de polítics locals tan mediocres que porten a la cara la pròpia inanitat, pensà mirant fotos d'algun acte oficial, ni un bri d'intel·ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boca, tan obtusos i espesos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d'un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d'espantoses lectures, d'immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d'escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d'art o una mica de gràcia s'ho engoleix ara la violència d'aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: «la violència d'aquest bàrbar instant»?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, què hauríem de dir del nostre.

Joan Francesc MiraEl professor d'història. Editorial Proa

Última actualització per Un Entre Tants Feb 9.

© 2017   Creada per Un Entre Tants.   Tecnologia de

Insígnies  |  Informa d'un Problema  |  Terms of Service